El Camí Caminàs (lloc on s'assenten la major part de les nostres ermites), segons José Sánchez Adell, és un vell camí preromà que travessa tota la comarca de la Plana de nord a sud en trajecte paral·lel al mar, marcant dos nivells geològics. El nivell inferior, entre este camí i el mar, originàriament pantanós i cobert de frondosa vegetació, va ser transformat parcialment en horta pels romans i els àrabs. El nivell superior, fins a la línia de contacte amb el secà, es convertiria en la vella horta de Castelló.

Des dels primers moments, aquell singular camí, va centrar els primitius nuclis de població.

Al llarg del Caminàs i en la seua intersecció amb els camins que abaixen al mar, s'emplaçaven les antigues alqueries àrabs, considerant com a tals els xicotets nuclis de població que reunien els membres d'una mateixa família, tribu o clan.

Sant Jaume de Fadrell era la més important de totes. L´alqueria de Benirabe , situada a un nivell lleugerament superior, va ser triada en 1251 per a fundar Castelló.

El castell de la Magdalena, per la seua banda, oferia protecció i refugi als habitants de les alqueries, alhora que tenia a càrrec seu la recaptació de tributs i la vigilància de les vies de comunicació.

A este antic camí, els nous pobladors, després de la conquista de 1233, li van donar este sonor nom: El Caminàs, El Camí Ample, El Camí Gran.

En llocs més o menys pròxims a les antigues alqueries, es construiran en el transcurs de la nostra història LES ERMITES DEL CAMINÀS.