08/03/2016
La conciliació és el tràmit previ abans de presentar una demanda judicial al Jutjat social. La finalitat és, precisament, evitar el procediment judicial amb un acord entre les parts en situacions de conflicte com acomiadaments, canvis substancials en les condicions de treball. Em resulta curiós que la mateixa paraula la gastem per a parlar de com afavorir que les dones puguem seguir treballant i "atenent casa". "Canvis substancials en les condicions de treball" és una frase que, referida a les dones, acaba amagant precarització i, en moltes ocasions, pobresa.
Sóc dona. No totes som iguals, ni ens passen les mateixes coses. No totes ens hem "currat" el nostre entorn per tal de ser respectades en tots els àmbits de les nostres vides. Tenim tendència a definir el món tal com ens els trobem al nostre voltant. Si les nostres amistats, els nostres familiars, estan a l"atur, valorem com a més greu la crisi i els índexs de desocupació que si tenim autònoms prop i el que fem és queixar-nos de les poques ajudes a l"emprenedoria, els impostos… Si tenim gent menuda en edat escolar, les retallades en educació ens semblen més importants que l"infrafinançament de les Universitats.
A les dones els afecta tot el que passa. Vos pot semblar que no, podeu actuar com si no. Però sí. Avui vull parlar de les dones treballadores. "Totes les dones són treballadores" em diu ma mare. Les no assalariades també. Però avui vull parar-me a reflexionar sobre les que són assalariades. O voldrien ser-ho i no poden. O ho eren i han perdut el treball, possiblement perquè són dones. I, tot i que lluitem per la igualtat efectiva entre dones i homes, en el tema laboral no hi ha les mateixes oportunitats. La crisi ha provocat un enduriment de les precàries condicions laborals que afecten moltes dones. S"han perdut drets que van costar molt d"aconseguir: en educació, en sanitat, en ajudes socials… tot allò que servia per a compensar les desiguals distribucions de renda. L"exclusió porta moltes més vegades nom de dona. Seguim portant majoritàriament pel pes de tot allò que fa referència a les feines reproductives i de cura i manteniment de fills i grans. Ho assumim com tantes altres coses de la nostra vida. I ho fem a costa de la nostra salut, el nostre temps i, massa vegades, a costa del nostre treball. Haver de dedicar temps a les feines de cura fa que optem per treballs més precaris, amb menys hores, en pitjors condicions i menys sou. El treball de les dones, en un món on mana el capitalisme patriarcal, és "una ajuda". Si s"ha de triar qui deixa de treballar, sempre és el sou més baix o el de la persona que sap que fer quan no hi ha treball remunerat: les dones. Per tant, sense sou som més vulnerables.
Estem fartes de polítiques de conciliació que ens intenten fer tragar com un gran triomf de les dones: "unes horetes", mitja jornada que significa mig salari i, el que és més greu, mitra cotització i mitra pensió, si és que apleguem a cotitzar prou. I doblement explotades. No hi ha polítiques serioses de distribució igualitària dels treballs i dels temps.
Tampoc són tots els homes que, poden, facen el possible a les seues cases per assumir les tasques que mantenen les famílies. I no, no estic parlant de netejar el cotxe, canviar bombetes o arreglar el vàter. Estic parlant d"acordar temps, de respectar espais personals, de facilitar que l"altre treballe, de compartir la cuina, les decisions sobre la rentadora, la compra o on es guarda la roba, els estris de cuina o la llista de la compra.
Tal com està organitzada la societat, la dona es veu obligada a triar i, en conseqüència, a fer renúncies. Plantegem-nos com a objectiu no haver de triar. Però lluitant pel que volem i amb el respecte de l"entorn. Xics, també és feina vostra.
